JW subtitle extractor

Als anys 60, Sud-àfrica va començar a tenir
cada cop més conflictes militars amb països veïns.
Per això, volien obligar els germans
joves a fer el servei militar
però com que eren neutrals,
se’ls posava a la presó.
Al principi, quan es va condemnar
els germans a anar a una presó militar
se’ls va exigir que portessin l’uniforme de l’exèrcit
cosa que es van negar a fer.
Els germans sentien que si portaven aquella roba
se’ls identificaria com presoners militars,
així que es van mantenir ferms.
Portaven uniformes blaus
i se’ls coneixia com «els nois de blau».
Tothom sabia que «els nois de blau»
eren testimonis de Jehovà.
Al principi, els germans complien tota
la seva condemna dins de cel·les individuals.
Això feia que fos molt difícil
reunir-se per servir Jehovà.
Un germà que va estar empresonat
en aquell temps va ser el David Carikas.
Fa poc vam quedar i vam estar parlant
sobre el que vam viure a la presó.
Quan vaig entrar a la presó se’ns
va prohibir parlar amb altres germans.
Per a nosaltres això era com
estar completament aïllats.
Volien trencar la integritat
dels testimonis, així ho van dir.
Hi havia 32 cel·les a cada banda.
Lligàvem un tros de tela a les barres que hi havia
sobre la porta i fèiem una mena d’hamaca
i a la nit, quan tot estava tancat i en silenci
fèiem les nostres reunions amb
el programa espiritual complet.
Teníem un discurs públic
i l’Escola de predicació.
Havíem de parlar fluixet però suficientment
alt perquè ens poguéssim entendre.
Els germans que van anar a la presó
la dècada abans que jo hi entrés
van ser un gran exemple,
ens van traçar el camí.
Aquells germans van sortir de la presó
amb una fe ben forta, estaven contents
i va ser molt animador per als germans joves que,
com jo, ens estàvem preparant per anar a la presó.
Quan jo hi vaig estar, les coses
eren una mica diferents.
Estava a la mateixa presó que tu
però el cap de setmana obrien
les cel·les i ens deixaven sols.
Així que agafàvem cadires
i cubells per seure-hi
i en grups podíem fer pràcticament totes
les reunions, fins i tot cantàvem.
Alguns germans van fabricar
els seus propis instruments
i com que els guàrdies estaven acostumats
a escoltar-nos cantar cançons
no cridàvem massa l’atenció.
I també, si anàvem amb compte
el cap de setmana podíem aconseguir el necessari
per fer congressos de circuit i de districte.
Uau!
En aquesta imatge, es veuen els germans
disfressats per fer una representació.
Les havíem de fer a les sis del matí, perquè
així era més difícil que ens descobrissin.
Als germans els encantava perquè podien
endinsar-se molt més en els relats.
I és clar, ens esforçàvem perquè
els guàrdies no ens veiessin actuar.
És increïble com Jehovà fa arribar l’aliment
espiritual fins i tot a aquells que estan entre barrots.
Sí.
Les nostres reunions eren molt importants
i encara que les autoritats no ens ho
permetessin, continuaríem fent-les.
Sí, és increïble.
La nostra fortalesa provenia de l’aliment espiritual
de l’amor que es respirava i de l’ànim
que ens donàvem els uns als altres.
Fèiem tot el que podíem
per continuar amb les reunions.
I un bon exemple d’això és
el que passava en el Memorial.
Quan vaig arribar a la presó,
demanàvem als encarregats:
«Si us plau, deixeu-nos celebrar el Memorial».
Però ells s’hi negaven sempre, rotundament.
L’anàvem a fer igualment sense
permís, però vam seguir insistint.
I al final, el mateix dia del Memorial,
el dimarts a la tarda
de cop, ens van deixar sortir
de les cel·les i anar a les dutxes.
Normalment no podíem fer-les servir quan volíem
però ens van dir: «Arregleu-vos
per a la vostra reunió d’aquesta nit».
De debò?
Sobre les set de la tarda vam celebrar el Memorial
a una petita capella que
tenien allà, érem uns 125.
I quan vam començar a cantar, el volum
de les nostres veus era ensordidor.
Ningú podia aguantar les llàgrimes.
Encara recordo quan vam sortir veure
aquella lluna plena apareixent per l’est
per sobre del quarter general
de Sud-àfrica. Ens sentíem pletòrics!
Si la voluntat de Jehovà és que celebrem
el Memorial, ningú ho pot impedir.
Va ser el Memorial més memorable de la meva vida.
Ja ho crec, ja.
Reunir-nos a la presó com ho vam fer em va ajudar
a adonar-me que les reunions no són
un regal que nosaltres fem a Jehovà...
-...sinó un regal que ell ens fa.
-Així és.
-I crea un vincle molt especial entre els germans.
-Sí.
Tens raó, necessitem les reunions
necessitem aquest suport espiritual.
Sento que des d’aquell moment assistir a les
reunions s’ha convertit en un tresor molt valuós.
No ens volem perdre les reunions i,
sempre que puguem, volem anar-hi en persona.
Escoltar com altres germans expressen la seva fe
i que et donin l’oportunitat de fer-ho
tu també és molt animador.
No som tan sols un grup de
persones que aprèn el mateix
som una família espiritual
i Jehovà sap que necessitem reunir-nos
i animar-nos els uns als altres
especialment ara que,
com va dir Pau, «s’acosta el dia».

El valuós tresor dels nois de blau