JW subtitle extractor

Vaig tenir una bona infància,
els meus pares m’estimaven molt.
Però, sempre vaig sentir que em faltava alguna cosa.
No em sentia satisfet.
No era feliç.
Quan era jove, m’encantava la música.
Vaig començar a cantar en un cor,
i a competir en molts concursos.
Quan cantava, em sentia especial.
I d’alguna manera, se’m va ficar al cap que
si no aconseguia ser un cantant famós
mai em sentiria satisfet.
Més tard, vaig començar a sentir-me constantment trist.
Vaig anar al psiquiatra
i em va diagnosticar depressió.
Aleshores la música
es va convertir gairebé en una obsessió.
Vaig seguir assistint a classes de cant
i el meu professor em va animar a inscriure’m
a la Facultat d’Arts de la Universitat de Melbourne.
També vaig cantar òpera a petits teatres.
La veritat és que m’ho passava bé.
Gràcies a això, em vaig graduar en Interpretació d’Òpera.
Però fins i tot aleshores, quan ho vaig aconseguir
encara em sentia buit.
No em podia treure del cap la idea
que m’havia de fer famós
per sentir-me bé.
Durant aquella època, vaig fer
una audició per l’Òpera Austràlia
i em van acceptar en aquesta companyia de renom.
Vaig viatjar per molts llocs
com ara Suïssa, Grècia, Hong Kong.
Va ser en aquell temps que
vaig començar a patir TOC
és a dir, trastorn obsessiu compulsiu.
No podia pensar amb claredat.
M’encantava cantar
però alhora estava perdut.
Buscava alguna cosa per ser feliç però
no sabia què era ni on trobar-la.
Vaig arribar a un punt que ja no podia més,
i em vaig rendir.
Vaig deixar l’òpera, ho vaig deixar tot.
Simplement em limitava a viure.
Menjava i bebia només per mantenir-me viu
però no tenia cap propòsit ni autoestima.
Durant deu anys
no vaig ser capaç de fer res de res.
Durant anys, els testimonis de Jehovà
ens portaven les revistes a casa
i jo me les anava mirant.
Llegir-les va començar a tenir un efecte positiu en mi.
Quan jo era un nen, el meu pare
va començar a estudiar la Bíblia.
Aprendre que podem viure per sempre
i que Jehovà és un Déu que ens estima
era com aprendre una cosa que
sense ser-ne conscient, necessitava saber.
Va ser al cap de molt de temps,
que llegint a la meva habitació
em vaig adonar que havia de fer
alguna cosa, havia d’anar a una reunió.
Sabia on estava la sala,
però tot i així em va costar anar-hi.
No era prou valent.
En aquell moment vaig orar a Jehovà:
«No permetis que la meva malaltia m’aturi».
Poc temps després, em vaig decidir
i vaig anar-hi.
En aquell moment, em vaig dir:
«Però on has estat? Perquè has trigat tant?».
Em trobava tant a gust a les reunions
com més hi anava, millor em sentia.
Em vaig batejar el 2020.
Va ser el millor dia de la meva vida.
De jove ja sentia que em mancava alguna cosa
em faltava conèixer la veritat
i ser amic de Jehovà.
He après a conviure amb el TOC.
Segueixo tenint mals dies
i de vegades em sento angoixat
però quan em paro a pensar que a la congregació
tinc un munt de germans que m’estimen
i que per sobre de tot, compto amb Jehovà
això m’ajuda a recuperar la calma.
Com més temps passo participant a la predicació
més temps dedico a pensar en els altres
i menys en mi i en allò que m’angoixa.
La medicació i l’ajuda de professionals
de la salut em van bé.
La medicació m’ajuda a estar més tranquil.
Però això és tot el que pot aconseguir.
Mai et donarà esperança.
No t’ajudarà a estar convençut que les coses milloraran.
Mai m’hauria imaginat que pogués estar tan bé com ara
i sé que és Jehovà qui ho ha fet possible.
Tant de bo m’hagués apropat a ell molt abans.
Ara, per primera vegada
gaudeixo realment de cantar.

Domenic Alessia: Trobo esperança tot i conviure amb una malaltia mental