JW subtitle extractor

A Mateu 5:9
Jesús va explicar que val la pena
esforçar-se per promoure la pau.
Va dir que els que promouen la pau són feliços.
Sembla molt senzill de fer, però el cert és que
promoure la pau té els seus reptes.
M'agradaria parlar d'un d'aquests
reptes en concret
el trobem a Jaume capítol 3.
Acompanyeu-me, si us plau, a Jaume capítol 3
i llegirem el verset 5.
Diu: «Igualment, la llengua
és una part petita del cos
però presumeix de grans coses.
Mireu com un foc de no res
crema un bosc molt gran!».
I tots estem d'acord amb
el que diu el verset 8:
«Però cap humà pot domar la llengua
perquè és incontrolable i perjudicial
i està plena de verí mortal».
Aquest és el repte per als
que volem promoure la pau
domar la nostra llengua.
La llengua és un múscul que ens ajuda a menjar
respirar i parlar
i Jaume estava fent referència a
aquesta última funció, la de parlar.
De fet, la paraula «llengua»
no només es fa servir
per parlar del múscul, sinó també
quan parlem dels idiomes
del llenguatge, de la manera
com ens comuniquem.
I fem servir moltes expressions que
parlen de la llengua en aquest sentit
com la «llengua materna», una «llengua morta»,
«mossegar-se la llengua»
«tenir la llengua afilada» o
«no tenir pèls a la llengua».
Jaume la va comparar amb un foc
és a dir, que pot fer molt de mal
una petita espurna
pot incendiar un bosc sencer.
Per tant, algú que promou
la pau, tot i ser imperfecte
s'ha d'esforçar molt i treballar de valent
per controlar la seva llengua quan el provoquen.
La llengua percep quatre gustos principals:
el dolç, el salat
l'àcid i l'amarg.
A la punta de la llengua
notem els sabors dolços
mentre que als laterals es noten
els sabors àcids o salats
però les coses amargues es noten
al fons de la llengua, a prop de la gola.
De fet, alguns escriptors de la Bíblia
van comparar aquestes funcions de
la llengua amb la nostra manera de parlar.
Per exemple, Job 34:3 diu:
«Perquè l’oïda distingeix les paraules
igual que el paladar tasta el menjar».
O segur que coneixem les paraules
de l'apòstol Pau a Colossencs 4:6:
«Que les vostres paraules
sempre siguin agradables
amanides amb sal, i així sabreu
com heu de respondre a cadascú».
Per tant, les paraules d'una persona
que promou la pau
han de ser de bon gust.
Però, la realitat la trobem al que diu Jaume 3:10
quan diu:
«De la mateixa boca surten
benediccions i malediccions»
o en altres paraules
de la nostra boca poden sortir
paraules dolces i amargues.
Podríem ser amables amb les persones del
territori o amb els germans de la congregació
però no ser-ho amb les persones
amb les quals vivim o treballem.
Però, per què tenim el costum
d'actuar d'aquesta manera?
Jesús ens va fer veure que les nostres paraules
mostren el que hi ha
al nostre cor i a la nostra ment.
A Mateu 12:34 va dir:
«Perquè del que abunda al cor,
en parla la boca».
Igual que els sabors amargs es
perceben al fons de la llengua
les paraules amargues deixen un mal gust
perquè ens surten del
fons de l'ànima, del nostre interior
i és que mostren el que realment
pensem d'aquesta persona.
Per tant, el que sentim i pensem dels altres
influeix directament en el que diem.
I això és el que veiem en aquesta imatge.
Veiem que les coses que diem
demostren si honrem i respectem els altres.
Aquesta germana està cantant
les quaranta a una altra.
I, un cop les paraules surten de la nostra boca
ja no les podem esborrar com si
les haguéssim escrit en un ordinador.
Quan les nostres paraules
fereixen algú que estimem
si volem promoure la pau
només cal una paraula: «perdó».
I dir-ho amb sinceritat.
Tal com la nostra germana està fent
després d'haver meditat el que
diu la Bíblia sobre aquest tema.
Llavors, per què hem de pensar
abans de parlar?
Proverbis 12:18 ens dona una molt bona raó.
Llegim-ho plegats, Proverbis 12:18 diu:
«Parlar sense pensar és
com clavar cops d’espasa
però la llengua dels savis cura les ferides».
La llengua pot ser com una daga.
Les paraules cruels ens poden
deixar ferides emocionals
que ens poden fer mal temps després
que la discussió hagi acabat.
També pot ser que les recordem
quan ens sentim desanimats.
T'ha passat mai que t'has sentit desanimat
i has començat a recordar coses dolentes
que t'havien dit de tu
potser anys enrere?
En canvi, les paraules ens curen
quan la llengua dels savis promou la pau.
Vegem un text bíblic que demostra això.
Quan pensem en Job, normalment
pensem en el seu dolor físic
però sembla que les paraules que li van dir
li van fer tant de mal com el dolor físic.
Vegem-ho a Job 19:2.
En aquesta imatge
veiem a Bildad parlant amb duresa a Job.
Quin efecte va tenir en ell?
Ell va dir:
«Fins quan seguireu irritant la meva ànima
esclafant-me amb les vostres paraules?».
Fixem-nos que diu:
«Fins quan seguireu [...] esclafant-me
amb les vostres paraules?».
No diu «enfadant-me», ni «molestant-me»,
sinó «esclafant-me».
Les paraules cruels dels seus falsos amics
van ser com un seguit de punyalades que
van omplir nou capítols del llibre de Job.
Segurament que també va ferir
profundament Job
que no es dirigissin a ell pel seu nom.
És clar que estava esclafat.
Tu i jo ens haguéssim sentit
de la mateixa manera, oi que sí?
Arribats a aquest punt
Job tenia davant seu dues possibles opcions.
Podria haver pensat:
«Si me'n surto d'aquesta
em venjaré de vosaltres tres.
Us ho faré pagar ben car».
Però ell va escollir promoure la pau.
A Job 42:8
llegim el que es veu en aquesta imatge.
Cap a la meitat del verset 8
Jehovà dóna la següent instrucció a Job:
«Llavors el meu servent Job
farà oració per vosaltres».
És interessant que Jehovà digui a Job:
«La manera de promoure la pau
amb els teus companys
i deixar de banda qualsevol rancor
és fer oració pels teus falsos amics».
I és molt interessant, perquè fins i tot
per a algú que vol promoure la pau
ha de ser molt difícil fer oració
per algú que t'ha ofès.
I el verset 10
diu que va ser només després
que Job fes oració per ells
que «Jehovà va posar fi al patiment de Job
i li va tornar la prosperitat que havia perdut».
El que Job va fer li va permetre
desfer-se del ressentiment
i continuar amb la seva vida.
De ben segur
va ser molt feliç durant
els seus següents 140 anys.
Però el que és més important
va ser feliç perquè les seves accions
van fer que estigués en pau amb Jehovà.
Per tant, algú que promou la pau
és feliç quan decideix perdonar
en comptes de venjar-se.
Finalment, vegem una altra manera
com podem promoure la pau.
Per exemple, imaginem que ens adonem
que un amic està provocant conflictes.
Ho ignoraríem?
O actuaríem com algú que promou la pau?
Fixem-nos en quina reflexió va fer David
i que va quedar registrada a Salm 141:5.
Llegirem només la primera part d'aquest verset.
Salm 141:5 diu:
«Si el just em colpegés
seria un gest d’amor».
Colpejar un amic no sembla el que
faria algú que vol promoure la pau, oi?
De fet, molts amics no s'atreveixen
a corregir-se els uns als altres
perquè tenen por de la reacció de l'altre
o de posar en perill la seva amistat.
Ara bé, no hem d'oblidar que, sorprenentment
aquells que acostumen a irritar els altres
solen ser els que més els costa
acceptar una correcció.
Però, si som bons amics
no deixarem de corregir algú quan ho necessiti.
Tot i que les nostres paraules l'acabaran curant
al principi, li poden fer mal
tal com ho fa un desinfectant
quan el poses a una ferida.
I si el nostre amic posa en pràctica el consell
tractarà molt millor els altres.
I nosaltres serem més feliços perquè
haurem promogut la pau.
Hi ha qui diu que el gos és
el millor amic de l'home
perquè mou la cua i no la llengua.
Durant el dia d'avui tindrem moltes converses
així que mourem molt la nostra llengua.
La idea és
si volem promoure la pau i ser feliços
tinguem sempre a la punta de la nostra llengua
paraules dolces «amanides amb sal».

Paul Gillies: «Feliços els que promouen la pau» (Mt. 5:9)